28 de maig del 2013



Dilluns 3 de juny de 2013 a les 19h

Nivell Zero de la Fundació Suñol
Rosselló 240, Barcelona

Quan la cultura depèn en excés de la subvenció i es fa palesa la manca d’una política cultural basada en la lliure circulació d’idees i en l’articulació d’un teixit cultural en permanent evolució i renovació de continguts, creiem que és del tot urgent donar veu a aquelles opinions que, tot fonamentant-se sobre la base de reflexions compromeses amb el nostre present i el nostre futur, ens puguin donar algunes de les claus per comprendre i transformar un context que, com el nostre, no dubta a mostrar-nos la seva cara més fràgil i incerta. I és per això que neix aquest 
6 x 10, cultura d’idees

Concebut a la manera d’una tribuna lliure protagonitzada cada cop per diferents ponents als quals, durant 10 minuts, se’ls convida a expressar allò que pensen al voltant d’una certa temàtica, 6 x 10 és una activitat que, lluny de voler convertir-se en la part visible d’una plataforma de savis, neix amb el desig d’esbossar la ciutat a través de la veu i el pensament d’aquells que, qüestionant-se allò que fan, donen sortida a una visió crítica de la realitat, creativa i amarada de nous estímuls.

Organitzada pel col·lectiu dels Dilluns al sol amb la voluntat d’aconseguir en una sessió que les propostes dels teòrics, músics, artistes, poetes i escriptors, entre d’altres, que hi participin ens facin veure que la urgència d’actuar és al si d’un pensament inquiet i agosarat, la primera de les sessions d’aquest 6 x 10 anirà destinada a reflexionar sobre: Som muts o parlem massa

3 de juny del 2012


Carta # 1 de Dilluns al sol
Sobre el Canòdrom Centre d'Art de Barcelona


Benvolgut/es Senyors/es
Davant la recent aparició en premsa de comentaris superficials sobre la situació del Centre d’Art Contemporani el Canòdrom i el seu director, Moritz Küng, volem manifestar la nostra més profunda indignació per la frivolitat amb que els nostres polítics s'estan prenent aquest projecte, així com pel menyspreu cap als acords previs aconseguits amb el sector artístic en relació a  la posta en funcionament d'aquest centre. Aquests acords consideraven adequat l'espai que s'havia adjudicat al Centre en el Canòdrom i corroboraven el resultat del concurs internacional del que va sortir escollit un director a partir d'una elecció democràtica, transparent i respectuosa amb el que es coneix com  el codi de bones pràctiques. Fet que, per cert, continua sense ser l'habitual.

La sistemàtica i progressiva destrucció del patrimoni contemporani tant a Barcelona com a Catalunya així com la falta de consideració cap a la figura d'un director a qui no se li permet exercir el càrrec pel qual va ser seleccionat, ens situa una vegada més davant la impossibilitat de veure enriquida la nostra cultura artística, reforçat el sistema que la nodreix amb noves i valentes iniciatives i convertit el nostre territori en aquest referent per a l'art contemporani pel qual tots lluitem i, certament, tots volem. Vostès potser també.

Entre el menyspreu dels nostres responsables polítics cap a la idoneïtat d'un edifici consensuat prèviament amb el sector artístic d'aquesta ciutat i susceptible de convertir-se en aquesta icona de contemporaneïtat que necessita Barcelona per establir amb el món una relació de complicitat i el to sensacionalista i tendenciós amb que alguns mitjans intenten desviar l'atenció cap a qüestions supèrflues, mal explicades o falses, alhora que es talla una possible xarxa de relacions amb el MACBA, altres centres d'art i les galeries, es trunca la circulació de l'actiu patrimonial que entre tots estem creant per estar presents en el circuit artístic, tant nacional com internacional. 

Malgrat considerin que a hores d'ara s'hagi parlat prou d'aquest tema, no voldríem deixar passar l'ocasió de recordar-los el que ens indueix a manifestar les nostres reflexions:

1) Sobre el Model de Centre d'Art Contemporani que volem: Kunsthalle.

Durant l'estiu de 2008 el sector de les Arts visuals catalanes i algunes associacions d'àmbit nacional es van mobilitzar per la decisió del llavors Conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, de reconvertir el Centre d'Art Santa Mònica en un Centre Cultural multidisciplinari i, tot obviant el codi de bones pràctiques, encarregar la seva direcció al Sr. Vicenç Altaió. La pressió que, sobre els estaments polítics, es va exercir en bloc des del sector artístic va obligar a la Generalitat i a l'Ajuntament a trobar la solució que permetés a Barcelona disposar com més aviat possible d'un Centre d'Art Contemporani d'estructura similar al model centre-europeu de "Kunsthalle". De tots els espais oferts per l'Ajuntament el sector va considerar per unanimitat que el més adequat era el Canòdrom. Un edifici per a la rehabilitació del qual s'han invertit fins avui una suma de prop de 5 milions d'euros.

2) Sobre la idoneïtat del Canòdrom

Davant la possibilitat de dotar Barcelona d'un centre d'art capaç de dialogar amb altres estructures artístiques del context nacional i internacional, considerem fermament que l'espai del Canòdrom, representa l'oportunitat d'endegar un projecte que, sent únic, contemporani, específic i innovador, situï Barcelona i Catalunya en la primera línia del pensament contemporani aplicat a les arts visuals. L'espai del Canòdrom pot i ha de convertir-se en la punta de llança d'un projecte públic desenvolupat al voltant d'una arquitectura única i visionària, construït sobre la base de discursos artístics radicalment contemporanis.

3) Sobre el projecte de Moritz Küng

Després d'una llarga trajectòria com a director de l'àmbit de les arts visuals a De Singel (Anvers, Bèlgica), Moritz Küng guanya el concurs públic que es convoca per a la plaça de director del Centre d’Art Contemporani de Barcelona, el Canòdrom. Considerant l'enorme potencial d'un espai pensat originàriament per una funció lúdica i ponderat per ser el millor exemple d'una enginyeria honesta, brillant, sostenible i útil, el projecte que presenta Küng planteja el desenvolupament d'un discurs sobre la base de quatre eixos: l'espai d'exposició, l'espai de la xarxa, l'espai de la publicació i l'espai sonor. Quatre espais per al desenvolupament d'un discurs teixit entorn el diàleg que, sense distinció ni discriminació, es pugui establir entre artistes locals, internacionals, emergents i consagrats. Només des d'una òptica que, sense menysprear el que es genera i desenvolupa en un context local, se situï en el nucli dels discursos artístics que actualment es teixeixen al món, creiem que s'aconseguirà situar Barcelona en el lloc que li correspon.

Finalment, esperem i desitgem que la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona desencallin aquesta vergonyosa situació d'incertesa en que estem immersos i adquireixin el compromís que, sense dilació, garanteixi la viabilitat d'aquest projecte imprescindible per al futur del nostre art contemporani.

Cordialment,

Ignasi Aballí, artista
Sergi Aguilar, artista
Antoni Estrany, galerista
Frederic Montornés, crític d’art i curador d’exposicions 
Àngels de la Mota, galerista
Àlex Nogueras, galerista
Glòria Picazo, directora del Centre d’Art La Panera, Lleida

30 d’abril del 2012


Carta # 2 de Dilluns al sol
L’afer del Centre d’Art de Barcelona no està resolt.
Noves propostes per encarrilar el projecte.
 
La història és coneguda, llarga i decebedora però cal tornar-hi un cop més i insistir atès que el conflicte no està resolt. Contràriament al que caldria esperar continua obert i molt mal enfocat: Barcelona necessita un veritable Centre d’Art Contemporani. El context artístic català necessita un centre d’art a Barcelona.  La crisi entorn d’aquest equipament continua oberta des que el conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Joan Manuel Tresserras va decidir convertir el Centre d’Art Santa Mònica en un centre cultural polivalent dirigit pel Vicenç Altaió. L’esmena d’aquests greus errors polítics va produir-se amb la rehabilitació de l’antic Canòdrom i la resolució d’un concurs internacional que va guanyar el crític d’art i comissari d’exposicions suís Moritz Küng.

Amb l’inefable crisi econòmica com a pretext per cobrir la desorientació i el profund desconeixement dels nous responsables de les administracions –Ajuntament de Barcelona i Generalitat de Catalunya, ara governades per CiU-, a més d’assistir a la desarticulació sistemàtica del sector de l’art contemporani -a través de manipulacions oportunistes i l’absència de diàleg- i a la representació de maneres d’actuar més que reprobables -només comprensibles des del punt de vista de les febleses econòmiques i professionals actuals-, s’ha desencadenat un dels espectacles en cinc actes més esperpèntics i vergonyosos de les polítiques culturals endegades en aquest país darrerament des de les nostres administracions i els “professionals” que les dirigeixen:

1) Rescissió del contracte i, per tant, acomiadament de Moritz Küng,

2) Abandonament de l’emblemàtic edifici del Canòdrom, de 1.750 m2, rehabilitat i gairebé a punt d’adaptar-se al nou ús així com de convertir-se en tot un referent arquitectònic i cultural per a la ciutat

3) Trasllat d’un projecte de centre d’art -del que encara no se’n sap gairebé res- a una petita sala d’exposicions de 370 m2, farcida de columnes a l’antiga Fabra & Coats, un espai inadequat, insuficient i sense cap tipus d’interès des del punt de vista arquitectònic

4) No convocar un nou concurs públic per a la direcció d’aquest “projecte” de centre i, com sembla ser, confiar-ne la seva direcció a una indeterminada taula anual de joves comissaris, i

5) Començar a utilitzar aquesta sala com si es tractés d’un calaix de sastre -és a dir, sense cap direcció ni programa clar i definit per ningú- col·locant per part de l'Ajuntament de Barcelona –és a dir, l’ICUB, és a dir, Llucià Homs- exposicions com la recentment inaugurada “En residència” o les que ja s'estan preparant i de les que només se'n sap alguna cosa a través dels rumors i el secretisme que sempre envolta tot el que prové d’aquesta via. I tot plegat, fer-ho amb la contribució i acceptació de professionals del sector artístic, que sens dubte contribuiran a dur a terme “un projecte sense projecte”, un projecte més polític que no pas artístic. I evidentment, res a veure amb la transparència que tots volem per un projecte de volada internacional.

Paradoxalment, aquest intent de resolució de la crisi del Centre d’Art Contemporani de Barcelona s’ha dut a terme sota l’autoria intel·lectual del MACBA i del Consell de Cultura de Barcelona i a partir de les conclusions reflectides en sengles informes mai consultades ni consensuades amb cap membre de la comunitat artística.

L’afer Centre d’Art Contemporani de Barcelona no està resolt perquè un cop que el MACBA i el Consell de Cultura de Barcelona han vist depurades les seves responsabilitats, allò que han fet les institucions públiques ha estat traduir i interpretar a la seva manera les recomanacions que els hi havien fet. A partir d’aquí sembla ser que el que s’està posant en marxa és un més que discret i provincià projecte de sala d’exposicions amb una futura i més que incerta promesa de desplegament de noves rehabilitacions arquitectòniques. Res a veure amb el model de Centre d’Art Contemporani que es mereix i necessita una ciutat com Barcelona, és a dir, important, sòlid, ambiciós i sobre tot interessant.

Sobre la base d’aquest panorama, nosaltres, dilluns al sol, presentem les següents propostes:

1) ESPAI: La Virreina + Fabra & Coats + La Capella

El Centre d’Art Contemporani de Barcelona necessita una seu àmplia, flexible i adaptada a les exigències d’una institució d’aquest tipus i sense cap més demora ni noves inversions en rehabilitacions. Per aquesta raó considerem que els espais de La Virreina, Centre de la Imatge, són els més adequats. Dins d’aquest context, el petit espai de Fabra & Coats podria ser una seu satèl·lit per a la presentació de propostes específiques, la Capella podria continuar desenvolupant la seva tasca envers les generacions emergents.
Tot plegat, donaria com a resultat un projecte compacte i diversificat. Un projecte que, en un moment com l’actual, es podria fer fort, a base de sumar les activitats generades des d’aquests tres pols a la ciutat.

2) PRESSUPOST SUFICIENT.

El Centre d’Art Contemporani de Barcelona requereix d’un pressupost suficient per tal de complir amb l’encàrrec i funció d’un centre d’art d’una capital europea (institució de recerca i producció, difusió, educació i pensament i projecció internacional). Ha de sumar els actuals pressupostos de La Virreina Centre de la Imatge i de La Capella, la dotació reservada per a la sala de Fabra & Coats i la necessària i imprescindible aportació del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

3) DIRECCIÓ ARTÍSTICA

El Centre d’Art Contemporani de Barcelona requereix d’una direcció artística professional i competent. La única i professional manera de contractar la persona que assumeixi la direcció artística d’aquest centre és organitzant un concurs internacional resolt per un jurat d’experts independents. La selecció s’ha de fer a partir dels programes presentats pels candidats. Cal aplicar totes les recomanacions del “Document de Bones Pràctiques als Museus i Centres d’Art”.
En aquest sentit, cal que l’actual director de La Virreina Centre de la Imatge, Llucià Homs -no seleccionat mitjançant un concurs públic, com demana el “Document de Bones Pràctiques als Museus i Centres d’Art-, es dediqui exclusivament a les seves responsabilitats polítiques al capdavant de la Direcció de Promoció dels Sectors Culturals de l’ICUB i deixi la direcció de la Virreina.

4) AUTONOMIA

El Centre d’Art Contemporani de Barcelona requereix el grau més alt d’autonomia respecte l’Administració i les seves feixugues normatives burocràtiques. Tant bon punt sigui possible des del punt de vista econòmic, el Centre d’Art haurà d’obtenir una personalitat jurídica pròpia, és a dir, un consorci constituït per les institucions públiques que el financen, patrocinadors privats i experts en art contemporani.

5) CALENDARI

Per tal d’evitar que enlloc de cinc siguin molt més els anys que Barcelona segueixi sense disposar d’un Centre d’Art Contemporani en funcionament, cal convocar i resoldre el concurs per a la direcció artística d’aquest equipament abans de l’estiu de 2012 a fi que les seves activitats es puguin començar a dur a terme a partir de l’1 de gener de 2013.

Barcelona, 30 d’abril de 2012.

 

Ignasi Aballí, artista
Sergi Aguilar, artista
Antoni Estrany, galerista
Frederic Montornés, crític d’art i curador d’exposicions 
Àngels de la Mota, galerista
Àlex Nogueras, galerista
Glòria Picazo, directora del Centre d’Art La Panera, Lleida