7 d’abril del 2014
16 d’octubre del 2013
9 de juliol del 2013
29 de maig del 2013
28 de maig del 2013
Dilluns 3 de juny de 2013 a les 19h
Nivell Zero de la Fundació Suñol
Rosselló 240, Barcelona
Quan la cultura depèn en excés de la subvenció i es fa palesa la manca d’una política cultural basada en la lliure circulació d’idees i en l’articulació d’un teixit cultural en permanent evolució i renovació de continguts, creiem que és del tot urgent donar veu a aquelles opinions que, tot fonamentant-se sobre la base de reflexions compromeses amb el nostre present i el nostre futur, ens puguin donar algunes de les claus per comprendre i transformar un context que, com el nostre, no dubta a mostrar-nos la seva cara més fràgil i incerta. I és per això que neix aquest
6 x 10, cultura d’idees
Concebut a la manera d’una tribuna lliure protagonitzada cada cop per diferents ponents als quals, durant 10 minuts, se’ls convida a expressar allò que pensen al voltant d’una certa temàtica, 6 x 10 és una activitat que, lluny de voler convertir-se en la part visible d’una plataforma de savis, neix amb el desig d’esbossar la ciutat a través de la veu i el pensament d’aquells que, qüestionant-se allò que fan, donen sortida a una visió crítica de la realitat, creativa i amarada de nous estímuls.
Organitzada pel col·lectiu dels Dilluns al sol amb la voluntat d’aconseguir en una sessió que les propostes dels teòrics, músics, artistes, poetes i escriptors, entre d’altres, que hi participin ens facin veure que la urgència d’actuar és al si d’un pensament inquiet i agosarat, la primera de les sessions d’aquest 6 x 10 anirà destinada a reflexionar sobre: Som muts o parlem massa
3 de juny del 2012
Carta # 1 de Dilluns al sol
Sobre el Canòdrom Centre d'Art de Barcelona
Benvolgut/es Senyors/es
Davant la recent aparició en premsa de comentaris superficials sobre la
situació del Centre d’Art Contemporani el Canòdrom i el seu director, Moritz Küng, volem manifestar la nostra més profunda
indignació per la frivolitat amb que els nostres polítics s'estan prenent
aquest projecte, així com pel menyspreu cap als acords previs aconseguits amb
el sector artístic en relació a la posta en funcionament d'aquest centre.
Aquests acords consideraven adequat l'espai que s'havia adjudicat al Centre en
el Canòdrom i corroboraven el resultat del concurs internacional del que va
sortir escollit un director a partir d'una elecció democràtica, transparent i
respectuosa amb el que es coneix com el codi de bones pràctiques. Fet
que, per cert, continua sense ser l'habitual.
La sistemàtica i progressiva destrucció del patrimoni contemporani tant a
Barcelona com a Catalunya així com la falta de consideració cap a la figura
d'un director a qui no se li permet exercir el càrrec pel qual va ser
seleccionat, ens situa una vegada més davant la impossibilitat de veure
enriquida la nostra cultura artística, reforçat el sistema que la nodreix amb
noves i valentes iniciatives i convertit el nostre territori en aquest referent
per a l'art contemporani pel qual tots lluitem i, certament, tots volem. Vostès
potser també.
Entre el menyspreu dels nostres responsables polítics cap a la idoneïtat d'un
edifici consensuat prèviament amb el sector artístic d'aquesta ciutat i
susceptible de convertir-se en aquesta icona de contemporaneïtat que necessita
Barcelona per establir amb el món una relació de complicitat i el to
sensacionalista i tendenciós amb que alguns mitjans intenten desviar l'atenció
cap a qüestions supèrflues, mal explicades o falses, alhora que es talla una
possible xarxa de relacions amb el MACBA, altres centres d'art i les galeries,
es trunca la circulació de l'actiu patrimonial que entre tots estem creant per
estar presents en el circuit artístic, tant nacional com internacional.
Malgrat considerin que a hores d'ara s'hagi parlat prou d'aquest tema, no
voldríem deixar passar l'ocasió de recordar-los el que ens indueix a manifestar
les nostres reflexions:
1) Sobre el Model de Centre d'Art Contemporani que volem: Kunsthalle.
Durant l'estiu de 2008 el sector de les Arts visuals catalanes i algunes
associacions d'àmbit nacional es van mobilitzar per la decisió del llavors
Conseller de Cultura, Joan Manuel Tresserras, de reconvertir el Centre d'Art
Santa Mònica en un Centre Cultural multidisciplinari i, tot obviant el codi de
bones pràctiques, encarregar la seva direcció al Sr. Vicenç
Altaió. La pressió que, sobre els estaments polítics, es va
exercir en bloc des del sector artístic va obligar a la Generalitat i a
l'Ajuntament a trobar la solució que permetés a Barcelona disposar com més
aviat possible d'un Centre d'Art Contemporani d'estructura similar al model
centre-europeu de "Kunsthalle". De tots els espais oferts per
l'Ajuntament el sector va considerar per unanimitat que el més adequat era el
Canòdrom. Un edifici per a la rehabilitació del qual s'han invertit fins avui
una suma de prop de 5 milions d'euros.
2) Sobre la idoneïtat del Canòdrom
Davant la possibilitat de dotar Barcelona d'un centre d'art capaç de dialogar amb
altres estructures artístiques del context nacional i internacional, considerem
fermament que l'espai del Canòdrom, representa l'oportunitat d'endegar un
projecte que, sent únic, contemporani, específic i innovador, situï Barcelona i
Catalunya en la primera línia del pensament contemporani aplicat a les arts
visuals. L'espai del Canòdrom pot i ha de convertir-se en la punta de llança
d'un projecte públic desenvolupat al voltant d'una arquitectura única i
visionària, construït sobre la base de discursos artístics radicalment
contemporanis.
3) Sobre el projecte de Moritz Küng
Després d'una llarga trajectòria com a director de l'àmbit de les arts visuals
a De Singel (Anvers, Bèlgica), Moritz Küng
guanya el concurs públic que es convoca per a la plaça de director del Centre
d’Art Contemporani de Barcelona, el Canòdrom. Considerant l'enorme potencial
d'un espai pensat originàriament per una funció lúdica i ponderat per ser el
millor exemple d'una enginyeria honesta, brillant, sostenible i útil, el
projecte que presenta Küng planteja el desenvolupament d'un discurs sobre la
base de quatre eixos: l'espai d'exposició, l'espai de la xarxa, l'espai de la
publicació i l'espai sonor. Quatre espais per al desenvolupament d'un discurs
teixit entorn el diàleg que, sense distinció ni discriminació, es pugui
establir entre artistes locals, internacionals, emergents i consagrats. Només
des d'una òptica que, sense menysprear el que es genera i desenvolupa en un
context local, se situï en el nucli dels discursos artístics que actualment es
teixeixen al món, creiem que s'aconseguirà situar Barcelona en el lloc que li
correspon.
Finalment, esperem i desitgem que la Generalitat i l'Ajuntament de Barcelona
desencallin aquesta vergonyosa situació d'incertesa en que estem immersos i
adquireixin el compromís que, sense dilació, garanteixi la viabilitat d'aquest
projecte imprescindible per al futur del nostre art contemporani.
Cordialment,
Ignasi Aballí, artista
Sergi Aguilar, artista
Antoni Estrany, galerista
Frederic Montornés, crític d’art i curador d’exposicions
Àngels de la Mota, galerista
Àlex
Nogueras, galerista
Glòria Picazo, directora del Centre
d’Art La Panera, Lleida
30 d’abril del 2012
Carta # 2 de Dilluns al sol
L’afer del Centre d’Art de Barcelona no està
resolt.
Noves propostes per encarrilar el projecte.
La història és coneguda, llarga i decebedora
però cal tornar-hi un cop més i insistir atès que el conflicte no està resolt.
Contràriament al que caldria esperar continua obert i molt mal enfocat:
Barcelona necessita un veritable Centre d’Art Contemporani. El context artístic
català necessita un centre d’art a Barcelona.
La crisi entorn d’aquest equipament continua oberta des que el conseller
de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Joan Manuel Tresserras va decidir
convertir el Centre d’Art Santa Mònica en un centre cultural polivalent dirigit
pel Vicenç Altaió. L’esmena
d’aquests greus errors polítics va produir-se amb la rehabilitació de l’antic
Canòdrom i la resolució d’un concurs internacional que va guanyar el crític
d’art i comissari d’exposicions suís Moritz Küng.
Amb l’inefable crisi econòmica com a pretext
per cobrir la desorientació i el profund desconeixement dels nous responsables
de les administracions –Ajuntament de Barcelona i Generalitat de Catalunya, ara
governades per CiU-, a més d’assistir a la desarticulació sistemàtica del
sector de l’art contemporani -a través de manipulacions oportunistes i l’absència
de diàleg- i a la representació de maneres d’actuar més que reprobables -només
comprensibles des del punt de vista de les febleses econòmiques i professionals
actuals-, s’ha desencadenat un dels espectacles en cinc actes més esperpèntics
i vergonyosos de les polítiques culturals endegades en aquest país darrerament
des de les nostres administracions i els “professionals” que les dirigeixen:
1) Rescissió del contracte i, per tant,
acomiadament de Moritz Küng,
2) Abandonament de l’emblemàtic edifici del
Canòdrom, de 1.750 m2, rehabilitat i gairebé a punt d’adaptar-se al nou ús així
com de convertir-se en tot un referent arquitectònic i cultural per a la ciutat
3) Trasllat d’un projecte de centre d’art -del
que encara no se’n sap gairebé res- a una petita sala d’exposicions de 370 m2,
farcida de columnes a l’antiga Fabra & Coats, un espai inadequat,
insuficient i sense cap tipus d’interès des del punt de vista arquitectònic
4) No convocar un nou concurs públic per a la
direcció d’aquest “projecte” de centre i, com sembla ser, confiar-ne la seva
direcció a una indeterminada taula anual de joves comissaris, i
5) Començar a utilitzar aquesta sala com si es
tractés d’un calaix de sastre -és a dir, sense cap direcció ni programa clar i
definit per ningú- col·locant per part de l'Ajuntament de Barcelona –és a dir,
l’ICUB, és a dir, Llucià Homs-
exposicions com la recentment inaugurada “En residència” o les que ja s'estan
preparant i de les que només se'n sap alguna cosa a través dels rumors i el
secretisme que sempre envolta tot el que prové d’aquesta via. I tot plegat,
fer-ho amb la contribució i acceptació de professionals del sector artístic,
que sens dubte contribuiran a dur a terme “un projecte sense projecte”, un
projecte més polític que no pas artístic. I evidentment, res a veure amb la
transparència que tots volem per un projecte de volada internacional.
Paradoxalment, aquest intent de resolució de
la crisi del Centre d’Art Contemporani de Barcelona s’ha dut a terme sota
l’autoria intel·lectual del MACBA i del Consell de Cultura de Barcelona i a
partir de les conclusions reflectides en sengles informes mai consultades ni
consensuades amb cap membre de la comunitat artística.
L’afer Centre d’Art Contemporani de Barcelona
no està resolt perquè un cop que el MACBA i el Consell de Cultura de Barcelona
han vist depurades les seves responsabilitats, allò que han fet les
institucions públiques ha estat traduir i interpretar a la seva manera les
recomanacions que els hi havien fet. A partir d’aquí sembla ser que el que s’està
posant en marxa és un més que discret i provincià projecte de sala
d’exposicions amb una futura i més que incerta promesa de desplegament de noves
rehabilitacions arquitectòniques. Res a veure amb el model de Centre d’Art
Contemporani que es mereix i necessita una ciutat com Barcelona, és a dir,
important, sòlid, ambiciós i sobre tot interessant.
Sobre la base d’aquest panorama, nosaltres,
dilluns al sol, presentem les següents propostes:
1) ESPAI: La Virreina + Fabra & Coats + La
Capella
El Centre d’Art Contemporani de Barcelona
necessita una seu àmplia, flexible i adaptada a les exigències d’una institució
d’aquest tipus i sense cap més demora ni noves inversions en rehabilitacions.
Per aquesta raó considerem que els espais de La Virreina, Centre de la Imatge,
són els més adequats. Dins d’aquest context, el petit espai de Fabra &
Coats podria ser una seu satèl·lit per a la presentació de propostes
específiques, la Capella podria continuar desenvolupant la seva tasca envers
les generacions emergents.
Tot plegat, donaria com a resultat un projecte
compacte i diversificat. Un projecte que, en un moment com l’actual, es podria
fer fort, a base de sumar les activitats generades des d’aquests tres pols a la
ciutat.
2) PRESSUPOST SUFICIENT.
El Centre d’Art Contemporani de Barcelona
requereix d’un pressupost suficient per tal de complir amb l’encàrrec i funció
d’un centre d’art d’una capital europea (institució de recerca i producció,
difusió, educació i pensament i projecció internacional). Ha de sumar els
actuals pressupostos de La Virreina Centre de la Imatge i de La Capella, la
dotació reservada per a la sala de Fabra & Coats i la necessària i
imprescindible aportació del Departament de Cultura de la Generalitat de
Catalunya.
3) DIRECCIÓ ARTÍSTICA
El Centre d’Art Contemporani de Barcelona
requereix d’una direcció artística professional i competent. La única i
professional manera de contractar la persona que assumeixi la direcció
artística d’aquest centre és organitzant un concurs internacional resolt per un
jurat d’experts independents. La selecció s’ha de fer a partir dels programes
presentats pels candidats. Cal aplicar totes les recomanacions del “Document de
Bones Pràctiques als Museus i Centres d’Art”.
En aquest sentit, cal que l’actual director de
La Virreina Centre de la Imatge, Llucià Homs -no seleccionat mitjançant un
concurs públic, com demana el “Document de Bones Pràctiques als Museus i
Centres d’Art-, es dediqui exclusivament a les seves responsabilitats
polítiques al capdavant de la Direcció de Promoció dels Sectors Culturals de
l’ICUB i deixi la direcció de la Virreina.
4) AUTONOMIA
El Centre d’Art Contemporani de Barcelona
requereix el grau més alt d’autonomia respecte l’Administració i les seves
feixugues normatives burocràtiques. Tant bon punt sigui possible des del punt
de vista econòmic, el Centre d’Art haurà d’obtenir una personalitat jurídica
pròpia, és a dir, un consorci constituït per les institucions públiques que el
financen, patrocinadors privats i experts en art contemporani.
5) CALENDARI
Per tal d’evitar que enlloc de cinc siguin
molt més els anys que Barcelona segueixi sense disposar d’un Centre d’Art
Contemporani en funcionament, cal convocar i resoldre el concurs per a la
direcció artística d’aquest equipament abans de l’estiu de 2012 a fi que les
seves activitats es puguin començar a dur a terme a partir de l’1 de gener de
2013.
Barcelona, 30 d’abril de 2012.
Ignasi Aballí, artista
Sergi Aguilar, artista
Antoni Estrany, galerista
Frederic Montornés, crític d’art i curador d’exposicions
Àngels de la Mota, galerista
Àlex
Nogueras, galerista
Glòria Picazo, directora del Centre
d’Art La Panera, Lleida
Subscriure's a:
Missatges (Atom)